RENOVAR-SE O DESAPAREIXER

Quan al mes de maig vàrem fer la 1a. Trobada per a la refundació d’IDENTITAT, va sorgir una idea durant la xerrada que vàrem tenir. Aquesta venia a dir que si valia la pena seguir buscant els nostres trets identitaris en un món tant globalitzat com el que ara tenim. Es venia a dir que; amb el constant moviment de persones de diferents cultures la identitat catalana “clàssica” tenia els dies contats; ja que les expressions tradicionals de la nostra cultura eren iguals ara que fa cent anys. Que no s’havien actualitzat. Potser si que la sardana, els balls de bastons o les caramelles –per exemple- són iguals; però també és cert que els castells, els diables o la Patum gaudeixen d’una salut immillorables.

Així doncs, tradició vol dir forçosament antiquat? Jo crec que no. El que potser falta en alguna d’aquestes expressions culturals és un punt d’atreviment per modificar alguna cosa que la faci més atractiva. Recordo a finals dels anys 80 del segle passat que en Santi Arisa en va fer una de bona amb la “sarda-nova”, pretenia actualitzar la sardana amb un nou ritme. El rebombori que es va formar al món sardanista va ser fenomenal i al final es va imposar la via clàssica. Jo no tinc coneixements musicals suficients per dir si allò que proposava en Santi Arisa era una “aberració”(sic) o no; però sempre li agrairé –com a ciutadà de base- el seu atreviment per pensar una cosa nova a partir d’allò que ens identifica.

La nostra associació, en certa manera, vol fer això mateix. Partint d’allò que ens ha identificat, posar-ho al dia. Ep! si s’escau... No volem canviar per canviar, si no mirar –o pensar- si fent la cosa diferent (si pot ser, més atractiva) es pot arribar a més gent i aconseguir que les nostre tradicions continuïn vives i actives molts i molts anys.

No voldria que aquestes ratlles molestessin a la gent de la sardana o de les caramelles, on hi tinc molt bons amics i fins i tot familiars, però com deia unes ratlles més amunt, de vegades fer un exercici d’imaginació i provar (només provar, a veure que) no ens costa res. Si més no, fem bullir l’olla.

En el món globalitzat que ens ha tocat viure, és primordial per subsistir, adaptar-se a les noves situacions. El món en el que hem viscut els últims 50 anys ja s’ha acabat i les noves formes de vida (estructures familiars), de comunicar-nos i relacionar-nos (xarxes socials) i de divertir-nos, fa que tinguem de repensar la nostra manera de fer les coses. Alerta! Jo no dic que es facin malament; però si que una mirada amb calma dels nostres trets identitaris, ens pot fer veure si cal modificar alguna cosa (o no).

També és cert que ens cal ser més decidits a l’hora de defensar la nostra manera de ser (com fan moltes comunitats de nouvinguts, a l’hora de demanar a les administracions llocs de culte). Nosaltres no anem contra ningú, però defensarem la nostra manera de ser i de fer amb la màxima contundència vital. Si els altres tenen dret a ser com son, nosaltres a casa nostra no serem menys. Els catalans no hem de demanar perdó per ser com som i hem de poder expressar-nos de la manera que creguem que és la més adequada. Som els hereus d’un poble mil·lenari que sempre s’ha caracteritzat pel seu tarannà acollidor i innovador. És doncs en aquest moment de canvi que hem de ser capaços de trobar el camí que ens porti a una situació en la qual la nostra manera de ser, fer i pensar (la nostra identitat, en definitiva) resti assegurada per les generacions que ens han de succeir.

Francesc Belso
President