INDEPENDENTISME A CORNELLÀ per Miquel Giménez

Tot seguit us deixem amb l'escrit que en miquel giménez ens va fer al "gran diari del sobiranisme". Us deixem també el link de la notícia per si voleu veure el diari.
http://diarigran.cat/2013/02/independentisme-a-cornella/

Tot seguit la notícia.

MIQUEL GIMÉNEZ. No fa pas gaire, el meu estimadíssim amic Ramón J. Márquez, “Ramoncin”, donà una xerrada a Cornellà en favor del dret a l’autodeterminació dels catalans. Fou un èxit, lògicament, perquè és un dels homes més bon i més enraonats que he conegut mai a la meva vida. Modestament, servidor va fer el mateix el passat divendres. Hi eren una trentena de persones castellano parlants, possiblement votants socialistes o de Ciutadans. El lloc fou la Penya del Dominó, magnífic lloc, que, conjuntament amb els companys d’Identitat, han organitzat una sèrie de xerrades al voltant de l’independentisme. Ja us avenço que allà no n’hi havia gaires, d’independentistes. Fins i tot els que hi haurien d’haver estat no van venir per aquelles coses que passen entre indepes, que ens trepitgem la manguera els uns als altres i perquè, s’ha de dir, encara hi ha molt gamarús que opina que amb els castellans no s’ha d’anar-hi a explicar res, sense adonar-se’n que són catalans com nosaltres i que hem d’anar a explicar el projecte a llocs així perquè, francament, predicar a l’ANC o a Ribes ho fa tothom i no té cap mèrit.
O sigui que, amb aiguaneu, fred, i sent divendres a la nit, allà que ens trobàvem. Vaig adreçar-me a ells com sols sé fer-ho, parlant amb el cor. En castellà. Tant me fa la llengua, el sentiment o l’origen, el que vull, el que hauríem de voler, és copsar la fibra de tots els nostres compatriotes i fer-los veure que no hi tenim més sortida que ser lliures si volem canviar les nostres vides, el nostre país, la nostra societat. Els vaig parlar com a fill de cambrer que sóc, com a persona que té el castellà com a llengua materna, com a home que xala amb el flamenc, que es sap de memòria tot el repertori de la copla espanyola, que s’ha patejat el Baix Llobregat molts anys quan era socialista. Els vaig parlar a la meva manera, que també és la seva, d’una República Catalana on els de la Caixa no fossin els qui manessin, ni els Godó ni els Alemany. Els vaig dir que volia canviar el model, volia avançar, que era pare i era fill, i que ho devíem als nostres avis i a la generació que arriba.
I ho varen entendre, ja ho crec que ho varen entendre. No diré que tothom sortís cridant visca Catalunya lliure, però si ho van fer aplaudint sincerament, contents, satisfets, pensant que, fet i fet, els independentistes som com ells, gent treballadora, gent que pateix per arribar a final de mes, gent que sabem que la vida és molt dura, que estimem a la nostra gent, que el que desitgem no és gaire diferent del que desitgen ells, que som el mateix, que som un sol poble, que som el país. El mateix país. I hem quedat per fer més coses, i vàrem sopar plegats, rient, explicant acudits, gent d’arreu de l’estat i els organitzadors, independentistes, i jo mateix, fent barrila, com a germans, com a fills d’una mateixa idea, la de anar a més, la de lluitar contra els rics lladres i corruptes d’aquí que pacten amb els d’allà, perquè sols hi ha una línia divisòria, els de dalt i els de sota. Amb aquests plantejaments, em va dir una dona, jo votaria que si demà mateix a la independència, i jo li vaig dir que si em deixava fer-li un petó. Digué que moriria sentint-se andalusa i espanyola, però que no volia una espanya que no la defensava, i que s’estimava més una Catalunya que si que ho fes. Qui pot manar en els sentiments? No pas jo. Però si en les actituds, i el d’aquella senyora era d’una bona fe i d’un sentir-se escalivada per aquella espanya que tant estima que hi havia un dolor enorme sota aquell cap de dona gran i sàvia. Fins i tot un Caballero Legionario Paracaidista s’aixecà, i parlarem del futur exèrcit que tindria una República catalana, i nois, què voleu que us digui, entenien millor la necessitat de tenir forces armades aquella gent que molts tiquis-miquis dels que, en teoria, són dels de pedra picada.
Hi ha qui considera que la independència és cosa dels catalans, i és cert, però ho és de tots els catalans, de tota la gent que vivim en aquest país, i si no ens expliquem millor, s’ha d’intentar. Ja comença a ser hora de deixar de fer actes d’orfeó català i anar pel cinturó, anar-hi als llocs on la gent sent més al viu aquesta crisi despietada, i fer-los veure que Catalunya és més que el senyor del puro i el barret de copa, és més que la gent que els hi escup “Xarnegos!” a la cara. A mi em sona a “Jueus!”, què voleu que us digui. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Hem de tenir respecte. Perquè aquella gent s’ho mereix, perquè també són el nostre poble, perquè fer el contrari és creure que si no ets del Barça, et saps de memòria el Virolai i t’has llegit tota l’obra de Prudenci Bertrana, ja no pots ser català o, al menys, un bon català. Doncs bé, a mi me la rempampinflen aquests catalanets de pa sucat amb oli, i si haig de triar m’estimo més ser-hi al costat dels catalans que ho són parlant en castellà, o en urdú o en romanès, perquè ells són catalans perquè volen, i ho estan desitjant, malden perquè algú vagi i els convenci.
Hi ha un deure de tots els que hi estem embarcats en aquest magnífic projecte que s’anomena independentisme, i és lluitar per assolir una majoria social enorme, d’ample base, d’una gran complicitat. Qui cregui que sols amb els Masdevall Riera-Plana arribarem a ser lliures, s’equivoca. Aquests, a la que poden, financen al Franco de torn i donen pel sac a Catalunya i als catalans. La independència, o la fem entre tots o no la farem. Felicito, doncs als companys d’Identitat per la seva magnífica tasca i per la seva àmplia i generosa visió del que ha de ser l’independentisme. I ho torno a dir, qui critica o s’absté en aquesta línia d’actuació política, és molt poca cosa i de patriota no en té gens ni mica. Si ens han de dur la llibertat els sectaris, millor que no.
Miquel Giménez,

Periodista i escriptor