Ja han passat uns mesos des que a Cornellà vàrem celebrar la consulta sobre la independència de Catalunya, aquell meravellós 20J sempre el durem al cor com una data assenyalada quan parlem d’esdeveniments socials importants a la nostra ciutat. De tota manera, durant aquest estiu han passat tantes coses que sembla que faci molt més temps del que realment fa, tot just 3 mesos. Gràcies a la feina feta per tota la gent que ha impulsat la consulta a reu del país, el concepte “independència de Catalunya” a sortit de la marginalitat en que es trobava i ha entrat de ple en l’ideari de les estratègies dels partits polítics de casa nostra.
Aquests darrers mesos hem assistit a la creació de partits, a la unió de diverses plataformes, a la anada i vinguda de diferents persones d’un partit a un altra i a una sacsejada general en el món independentista. Tot fruit de la gran manifestació del 10 de juliol a BCN on més d’un milió de catalans vàrem cridar a cor INDEPENDÈNCIA. Una de les idees que va quedar més clara va ser que la gent “anònima” que és sensible als problemes del nostre país, ha fet un pas endavant qüestionant la relació masoquista amb Espanya. A partir d’aquí els conceptes “declaració unilateral d’independència”, “dret a decidir”, “sobiranisme” i algun altre que segurament em deixo, han omplert columnes d’opinió i minuts a les tertúlies de ràdio i televisió (tant a Catalunya com a Espanya).
Els partidaris de la independència via “declaració unilateral” ens diuen que això es pot fer ara mateix i que el posterior referèndum el guanyarem fàcil. Sense deixar de desitjar que aquesta idea sigui certa, hem de saber que la comunitat internacional, per validar i legitimar una consulta vinculant d’aquest tipus demana una participació mínima superior al 50% de la població i un suport al SI bastant ampli. Aleshores, si tenim en compte que la participació a les eleccions al Parlament de Catalunya no arriben al 55%, vol dir que s’han quedat a casa més d’un 45% de ciutadans amb dret a vot. Si els diputats catalans declaren unilateralment la independència amb aquest suport, han de tenir en compte que en el referèndum que ha de ratificar aquesta decisió hi podran votar, un altre vegada, el 100% dels electors; i també hauran de valorar que no tots estaran d’acord amb la decisió que s’haurà pres des de la Ciutadella.
On vull anar a parar amb tota aquesta situació? Doncs que per guanyar el referèndum d’autodeterminació cal una amplia majoria social. I com s’aconsegueix aquesta majoria social? Doncs fent pedagogia. Fent pedagogia democràtica del dret a decidir, però no només des del punt de vista independentista, si no des d’un punt de vista més global, més democràtic. El dret a decidir s’ha d’aplicar a les coses de cada dia, aprenent a exercir-lo; no només a cada contesa electoral sino en la relació amb la administració més propera, la municipal. Aprenent que si els ciutadans sabem exercir aquest dret units, els poders públics ens hauran de fer cas.
D’altra banda, i tornant al tema de la independència de Catalunya, la pedagogia s’ha de fer sempre en positiu, mai contra Espanya. Cal explicar a la gent els avantatges d’una Catalunya independent, i si el municipi a on vivim és, majoritàriament, de pensament unionista, se’ls pot entrar per l’economia. Els amics del CCN han fet una gran feina recopilant dades força interessants. Penseu que la butxaca uneix més del que ens pensem.
Identitat té la sana intenció, durant aquest curs, de promoure aquesta pedagogia mitjançant trobades amb persones de tots els pensaments i que hi vulguin participar. Us tindrem informats.
Francesc Belso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada