Una setmana després, i ara què?

Fa una setmana de la manifestació més important feta mai a Catalunya, no tant sols pel motiu per la qual havia estat convocada sinó per número de manifestants, on més d'un milió de persones van col·lapsar el centre de Barcelona per reclamar la dignitat de Catalunya.

Identitat va participar activament en ella. Allà no es va cridar en contra del Tribunal Constitucional espanyol, ni tant sols en defensa de l'estatut, sinó que el crit que va prendre més força va ser INDEPENDENCIA!

La manifestació no va ser pas unitària sinó que més aviat va ser una concentració d'un milió de catalans i catalanes que volien dir prou al seguit de través que Espanya posa al desenvolupament plena de la nació catalana.

Van assistir catalans que volen formar part d'Espanya però no els agrada que els menystinguin, catalans que voldrien més autogovern però que no s'han plantejat la independència com a meta final, altres que reclamaven la sobirania de Catalunya per poder decidir el seu futur i si aquest fos ser un estat català, ben contents! i per últims els que directament cerquen un trencament definitiu i immediat amb Espanya. Tot plegat un panorama ben complex per articular-lo políticament.

No podem perdre el nord i oblidar que Catalunya som tots, els més d'un milió del dissabte 10 de juliol i els setanta mil que van celebrar el campionat del mon de futbol el diumenge 11.

Si deixem de banda el que ens diu el cor de cada un de nosaltres, podem veure que el missatge que tots els assistents van enviar a la classe política va ser molt clar: "No ens agrada la situació actual, busqueu una sortida perquè el conjunt dels ciutadans de Catalunya puguem viure en una societat que no exclogui cap de nosaltres!"

Però davant d'aquest clam, com han respost els partits polítics, tant els parlamentaris com els extra parlamentaris? Amb tacticisme polític. Tots, i quan diem tots, són tots. Des dels socialistes, als republicans, dels convergents als reagrupats, dels ecocomunistes als laportistes. Fet que ens fa pensar amb aquella cançó de Lluís Llach, Companys, no es això que diu:

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

-->

Com el tacticisme polític a pocs mesos d’unes eleccions és inevitable i veient que la via autonomista ha mort, com hauria de respondre la ciutadania? doncs, decidint quin model de Catalunya es vol pel futur. A la tardor hi haurà eleccions a Catalunya, participem-hi i decidim el nostre FUTUR!